algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 16°
16°

Escriure per creure

Reflexionant sobre aquest llibret –'El goig de creure', de Gabriel Amengual- em pregunto si per creure de debò, en els temps que correm, cal escriure. Creiem millor si ho escrivim? Si creure és un goig, i ha quedat ben demostrat que ho és, paga la pena fer el petit esforç d’escriure-ho per gravar-ho i saber-ho millor. Tot el que calgui per experimentar la felicitat i el goig! I res de petit esforç, perquè no és cap esforç, ni petit ni gran. Més que d’un esforç, es tracta d’un intens gaudi, d’un sobregoig, d’un goig afegit. De manera que ens trobem en un estadi espiritual de valor incalculable. L’autor ho deu saber més que ningú. Encara que no ho esbombem a tot arreu, llegim i escrivim per a nosaltres mateixos. Ho reconeguem o no, en privat o en públic, tot el que fem en aquesta vida ho fem per nosaltres, per assolir la felicitat que tots anhelem. En el meu cas, tots els llibres que llegeixo me’ls llegeixo a mi mateix. Tots els llibres que escric, me’ls escric a mi mateix. Jo soc el destinatari del meu pensament i del meu correu, de les meves cartes i de les meves postals.

Així que res de només llegir: també escriure. Llegir, escriure, gravar i crear! Tot el que faci falta fer per construir el nostre jo autèntic i veritable. Escriure per descobrir i creure allò que soc. Si no ho escric, no ho soc. Si no ho escric, no ho crec ni ho soc. Si no m’ho dic, encara que m’ajudi d’altres corresponsals i amics, és a mi que m’ho dic. Tota la meva correspondència va dirigida a la meva adreça més íntima. D’aquesta manera i amb aquest tot m’ho diria aquell altre bon amic meu, el savi de Sineu, don Miquel Ramis Alonso, que defensava l’amor a un mateix després del que professem a Déu per sobre de qualsevol altre. No és egoisme, és coneixença de la condició humana. És saber on som i com som: només homes, només éssers humans en viatge cap a la divinitat. A la pròpia felicitat, al goig personal, a la plenitud completa. Sense creure, sense fe en la supremacia, res de tot plegat ens serà atorgat.

Segurament, en Gabriel Amengual ha canviat la seva manera de ser des que ha escrit el seu llibret extraordinari, 'El goig de creure'. Jo també he canviat des que l’he llegit. Però ara necessito escriure sobre ell per certificar-ho i acabar-lo de fer meu. Els mateixos evangelistes no s’acabaren de creure el que havien vist fins que ho escrigueren, fins que redactaren el Nou Testament. Aquest em sembla el millor elogi de la literatura! Escrivim per creuem-nos-ho. Escrivim per crear. Nosaltres mateixos som els creadors de la nostra pròpia creació. Sembla que és així. Ens ensenyaren que tots ens assemblem a Déu Nostre Senyor. Aquesta sí que és una lliçó superlativa. Suprema. Natural i evident. En Gabriel Amengual ens ho diu tot d’una i sense embuts. Tot comença en Déu. Tot comença en l’Escriptura. Tot comença en l’amor, en la nostra donació personal, en l’entrega de la nostra narració de vida, en el nostre llibre innat. En el nostre llibre que gratuïtament se’ns ha donat. En llegir-lo nosaltres mateixos i treure’n el màxim profit, el màxim compliment, la màxima plenitud. Aquesta és la fe que ens fa dones i homes, criatures felices. Aquesta és la lectura de la novel·la que portem escrita en el nostre interior, la novel·la escrita per l’Escriptor que viu amb nosaltres dins nosaltres.

He de dir com sempre, per estar en pau amb mi mateix, que no sé què dic ni sé què escric. La intuïció i l’alegria més íntima dirigeixen la meva ment i els meus sentiments. Estic entusiasmat i emocionat. Estic “gaudit”. “Gaudit”, una bona troballa filològica per expressar allò que vivim quan experimentem l’essència del que som! Tot això que soc i tot això que sento i que visc és del tot gratuït: no he hagut de pagar cap entrada per poder-ho ser, per poder-ho sentir i per poder-ho viure. Com no m’he de sentir afortunat i “gaudit” amb tanta riquesa ingènita! A qui ho he d’agrair i com? No ho sé, no en tinc ni punyetera idea. No sé d’on m’ha vingut tant de goig i tanta alegria, tanta felicitat. Però ho he d’agrair, tinc la necessitat d’agrair-ho, de la mateixa manera que tinc la necessitat de menjar i d’alenar per no morir de perplexitat inconcebible. I la manera millor d’agrair-ho és creient-m’ho, per molt d’escepticisme i de molta vacil·lació que m’enrevolti. Agrair, vet aquí el verb que ho col·loca tot al seu lloc.

No podré allunyar-me ja mai més del llibre de Gabriel Amengual: també, en poques paraules molt concises i condensades, ens recorda aquest capítol de l’agraïment natural. Tot ens ve donat per la pròpia naturalesa. Nosaltres no hem de fer res, només acollir el que se’ns regala. Només acceptar allò que se’ns va donar quan se’ns va construir. Som com som: no hi ha cap misteri: no existeix cap alternativa. Alegrem-nos i donem les gràcies. No ens compliquen la vida, sis plau. José María Cabodevilla ens ho deia repetidament en un dels seus meravellosos llibres, com ho son tots els seus: l’error més gran que cometem és complicar-nos la vida. I els homes en som especialistes. Som llicenciats en estupidesa.

Ja que tot ho tenim sense haver-ho pagat, el menys que podem fer és donar gràcies. Potser ha arribat l’hora de la religió. Aquí sí que Gabriel Amengual en sap un rato llarg. En sap un niu, diríem en la llengua acadèmica de l’Institut de les Lletres Catalanes. I tant que en sap un niu! Ho copio del seu llibre: “Una de les actituds i accions més característiques de la religió és l’acció de gràcies (...) tot té el seu origen en Déu (...) tot està fet per ser bo i bell i beneficiós per als mortals. Això fa que l’activitat primordial de la religió sigui l’acció de gràcies”. Ara és quan s’engega la funció humana, en reconèixer i agrair el beneficis rebuts. Fins i tot per la modernitat dels textos que llegim. A 'El goig de creure' he experimentat, així mateix, la lleugeresa i simplicitat en que l’autor li ha sabut donar forma, allunyant-se dels vells tics d’aquella vella escriptura, inevitablement germànica que l’argollava per formació filosòfica i teològica, amb el barroquisme subjacent i la proliferació de subordinades. Sovint, més que el contingut, és l’estil el que proporciona sabor a la refrescant amanida. Aquest llibret, gràcies a Déu, sembla condimentat per Ferran Adrià, i, per tant, mereix ser llegit amb un aire de cinc resplendents estrelles Michelin.

Per acabar, vull fer la meva particular acció de gràcies: Gràcies, gràcies, gràcies, Gabriel Amengual Coll, per haver-nos regalat una joia tan valuosa com aquest goig de creure! Personalment, una de les coses de la vida que més feliç em fan, és donar gràcies mentalment -i, si cal, materialment-, de tot allò que penso, llegeixo, escric i visc cada dia. És la millor manera d’espolsar-me l’avorriment i l’esplín quotidià de la rutina.

'El goig de creure', i per això ho escric, és un text essencial que no passarà mai de moda, com tants altres hi ha passat, sinó que constitueix i consisteix en una alegria que queda. Aquest és el seu gran valor literari i infinit. Sé moltes poques coses, però aquesta va a missa.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Pere Mateu, fa 2 mesos
Joan, és està bé?
Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente