llovizna ligera
  • Màx:
  • Mín:

La terra de les oliveres i les flors d’ametler

Just acabava de fer els 16 quan vaig partir per primera vegada de ca nostra: vaig prendre els atapins i vaig creuar l’Atlàntic per anar a començar el batxillerat a l’altra banda del món.

Una de les primeres coses de què vaig adonar-me, quan anava en cotxe a la que seria la meva nova ca nostra, va ser que res del que veia per la finestra em resultava familiar, el paisatge, per a mi, no tenia cap tipus de sentit; eren camps i camps i camps de blat de moro, que en aquella època encara eren verds i alts. Malgrat que en aquell moment no els vaig donar gaire importància, cada dia, aquelles grans extensions de terra que anaven canviant amb les estacions –segades, seques, nevades...– i que veia per la finestra de l’habitació, feien que no oblidàs ni un moment que no era a casa.

Crec que quan ets tan jove, necessites ampliar els teus horitzons, i si tens tanta partiguera com tenia jo, encara no ets conscient de què consideres “casa”; però als Estats Units vaig aprendre que l’anglès diferencia, conscientment, casa d’edifici on vius (house) i casa de lloc d’on t’hi sents (home), i ho vaig començar a entendre.

La segona partida no va ser tan enfora: als 18, vaig començar la universitat a Barcelona. No vaig tardar a adonar-me que Barcelona difícilment podria convertir-se en casa, tot i que molta gent es va esforçar per fer-m’hi sentir i mai els ho podré agrair suficientment.

Una cosa que feia a Barcelona quan m’enyorava era anar a la platja, seure a l’arena i mirar la mar; sentir-me el Mediterrani a prop i saber que just allà davant hi havia ca nostra em donava pau i reconfortava les meves pors.

A la tornada d’hivern ho vaig veure clar: ca nostra era el pati amb els ullastres i ametlers florits que veia per la finestra de l’estudi mentre preparava els exàmens de la universitat; ca nostra era el trosset de la badia de Palma que es veuen entre els edificis de Son Cotoner; ca nostra és menjar cuinat amb oli d’oliva i pa fora sal.

Durant aquella mateixa època vaig tenir una gran revelació anant en bus per la perifèria de Palestina, vaig quedar totalment hipnotitzada: allò també era ca nostra! Els camps d’oliveres, els pinars, la Mediterrània. Va ser molt impactant, era físicament molt enfora d’on jo havia nascut i les realitats dels habitant d’aquell lloc eren molt diferents a la meva, com podia ser que tot i així tengués la sensació d’estar molt aprop de canostra?

A segon de carrera vaig començar a sortir de la capital catalana per veure altres bandes del país, els caps de setmana. Al Camp i al Penedès, els ametlers, les oliveres, les vinyes i l’hort de l’avi em varen fer entendre que, allò, també podria fer-ho ser ca nostra.

En una escapada de cap de setmana amb els amics, amb un cotxe llogat que ens va dur d’Alacant a Barcelona, vaig poder estar hores mirant per la finestra, i aquell paisatge em va donar la pau que et dona ser a cases.

Fa poc vaig tornar a partir, a la meva tercera destinació estable, el cor d’Europa, Brussel·les, i tenc la total certesa que, encara que hi destinàs moltíssim d’esforç, el cel gris, la pluja diària, cuinar amb mantega, la immensitat del continent i el no sentir la Mediterrània a prop, no podrien ser mai el meu lloc.

És per tot això que duc tatuada una flor d’ametler, un petit concepte de què és, per a mi, ca nostra, per poder estar-hi sempre a prop, tot i ser-ne lluny. I és per això que he assumit que mai podré viure (amb el sentit de sentir-se viu), enfora del Mare Nostrum.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Joana Maria, fa devers 19 hores
Dons mira, multinick ridícul, just pel teu estupidissim comentari, demà mateix me faré un tatuatge d' una flor d'ametller nostrada. I per mi, com si te fas pescador de boixacriades.
Valoració:-2menosmas
Per romerales, fa 1 dia
@ romeu: yo respeto el mallorquín aunque me exprese en español como casi todos en Mallorca.
Valoració:0menosmas
Per romerales, fa 1 dia
@ romeu: yo respeto el mallorquín aunque me exprese en español como casi todos en Mallorca.
Valoració:-1menosmas
Per Quiqui, fa 1 dia
Quiqui.-
I tu com saps que sa gent esta entre ses quatre parets i no veu mon?
No creus que dius, una vegada més, una pardalada?
Ves a saber de que va carregat es teu nas
Valoració:-1menosmas
Per Quico Romeu, fa 1 dia
Mai no pot faltar es comentari dels abusadors que no respecten sa nostra llengua mentre empren sa seva, importada i impròpia, per insultar-nos.
Sa seva pena és, per exemple, que sa seva obsecació no els permet gaudir d'un escrit poètic i amable sobre paisatges i entorns que ens acullen a la vora de la mar.
Són ells el qui s'ho perden. Noltros gaudim de casa nostra, el món, mentre que ells segueixen enfosquits de ment entre ses seves quatre parets, envoltats d'aromes de resclosit.
Valoració:-4menosmas
Per xelor, fa 3 dies
El día que no tengas el calor de tu papá y de tu mamá pegados a las nalgas y que tengas que ganarte la vida por ti misma en otras tierras, con o sin oliveres, ya verás como podrás vivir. Supongo que se vive de maravilla, cuando se tienen unos progenitores que tiran de chequera para que la niña conozca otros lugares. Y estudie bachillerato.
Otros lo hacen a miles y miles de kilómetros de su tierra natal y en muchas ocasiones desarrollando trabajos difíciles y/o pesados. Pongamos que hablo, por ejemplo, de un atunero que faena en caladeros a 5, 6 o 7 mil kilómetros de su tierra. Solo pongamos.
O sea que menos lobos, Caperucita. Y menos soberbia.
Valoració:-4menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente